El viatge psicotròpic per excel·lència

The Piper at the Gates of Dawn és l'àlbum debut de la banda britànica Pink Floyd. Va ser gravat entre gener i agost del 1967 als estudis Abbey Road de Londres, gairebé al mateix temps que els Beatles gravaven la seva obra més aclamada, Sgt. Pepper Lonely Hearts Club Bans, i els dos discos representen el millor que va donar el rock psicodèlic britànic a finals dels 60.

El jove geni Syd Barrett, primer líder del grup britànic i una de les figures més representatives dels poetes maleïts del rock, va compondre 8 dels 11 temes inclosos en el disc, i tot l’àlbum està impregnat d’una màgia avançada al seu temps. Els trets més representatius del caràcter de Barrett, com el misticisme, l’infantilisme i l’ús liberal de tot tipus d’al•lucinògens, donen a l’obra un aire psicodèlic i confús que va servir de precedent als treballs posteriors de la banda.

L’obra resulta un caos continu de sons de tot tipus. Les lletres de Barrett, que parlen de bicicletes, fades i viatges espacials, són moltes vegades llops disfressats amb pell de xai, per la metàfora contínua i al•lusions a drogues i malalties mentals. Això s’uneix a uns compassos pop insòlits i acords estranys, adornats amb tot tipus de sons psicodèlics, guitarres distorsionades, efectes d’estudi, etc. Tot plegat, una mescla explosiva que encara ara sorprèn a tot amant del blues i el rock més clàssic, i no deixa indiferent a ningú.

El títol de prové d’un capítol d’un conte infantil que llegia Barrett quan era petit, The Wind in the Willows, i ja deixa entreveure caràcter aparentment infantil que impregna bona part dels temes, com Bike o The Gnome. L’àlbum al complet sembla un viatge psicotròpic enginyós. Les associacions mentals espontànies característiques dels nens, però també dels addictes als al•lucinògens, són el tema principal de l’obra. Dos dels temes més coneguts de l’àlbum, Astronomy Domine i Interestellar Overdrive, representen, per si encara no n’hi hagués prou, la creació de l’anomenat Space Rock, un gènere del rock caracteritzat per les seves temàtiques espacials, molt de moda als anys 70.

Malgrat el seu talent increïble, les substàncies i el seu ritme de vida van acabar embogint Barret. Encara que va ser apartat de la banda, la seva desintegració va servir d’inspiració perquè Pink Floyd assolís l’èxit de masses amb The Dark Side Of The Moon i The Wall.

The Piper at the Gates of Dawn
Pink Floyd
Syd Barrett (guitarra, veu); Rick Wright (òrgan, piano); Roger Waters (baix, veu); Nick Mason (Bateria)
EMD/Capitol
Agost del 1967
Duració: 41:57

"Sempre ens han educat amb la idea que l’home és millor que els animals"

Arran de la grip porcina, tornen a sorgir conflictes pels drets dels animals, però no hem volgut molestar Fabiola Leyton preguntant-li sobre aquest tema, sinó sobre Ecosofía -el seu bloc,- i el maltractament als animals.

Fabiola té un màster en Filosofia Política i Axiologia de la Universitat de Xile i un en Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona. Fa poc, ha entrat a la Universitat de Barcelona per cursar el Doctorat en Filosofia.

Com va sorgir la idea de crear aquest bloc? Li consta que rebi moltes visites?

Ecosofía va néixer a partir de l’interès que tinc a divulgar informació sobre el tema de drets dels animals, ètica i medi ambient. Estudio en aquest àmbit i m’interessa la divulgació del tema, per això vaig pensar que una plataforma virtual seria una bona manera d’arribar a un gran nombre de persones de parla hispana, ja que sobretot en el tema dels drets dels animals, la major part d’informació existent en altres webs està en anglès.
L’espai el vaig crear jo fa poc més d’un any, i les visites diàries són moltes ja que són de persones procedents de països com els Estats Units, Espanya, Mèxic i altres estats de Llatinoamèrica.

A la web, es defineix l’espai com “un mitjà per a promoure els valors mediambientals i els drets dels animals, buscant una relació més viable entre éssers humans i naturalesa”. Em podria dir l’objectiu bàsic quant al maltractament als animals?

Difondre que no és una insensatesa atorgar drets als animals no humans. Aquests drets serien: el dret a la vida, a no ser torturats, a viure en llibertat en el seu medi natural, i que no són propietat dels éssers humans. Totes aquestes idees impliquen canvis d’actitud i de vida que no són incompatibles amb la salut ni el benestar de les persones, la societat i el medi ambient. Al contrari, és un benefici per a tots. L’explotació que pateix tota la naturalesa a mans de l’home, i gràcies a la qual també la humanitat ha pogut avançar, no és sostenible consumint ni produint coses com fins ara s’ha fet. Això inclou els animals no humans, els quals són constantment explotats per a servir-se de la seva carn, la seva pell o les seves habilitats. Ells són éssers sensibles, intel·ligents, amb habilitats pròpies, i l’ésser humà actua erròniament en apropiar-se’n

d’ells i discriminar-los per a explotar-los com ho fa, aprofitant-se de la racionalitat humana.

Per què creu que es continuen permetent aberracions a animals (entenent aberració com a qualsevol maltractament a animals per diversió, luxe, alimentació...)?

És un motiu cultural: sempre ens han educat amb la idea que l’home és millor que els animals, i que es pugi fer amb ells el que es vulgui. I aquest “el que es vulgui” va des de colpejar-los per plaer i maltractar-los en festes religioses o tradicionals a matar-los per a menjar-se’ls, tancar-los per a observar-los, caçar-los perquè són una “plaga”, abandonar-los perquè molesten, experimentar substàncies en ells, espellar-los perquè tenen una pell bella, etc. Mentre aquesta idea no es talli d’arrel de les ments i els costums humans, el maltractament i les aberracions no deixaran de dur-se a terme. Si en lloc d’educar amb una idea de superioritat humana eduquéssim amb la idea que la nostra racionalitat ens obliga a ser responsables i cuidar el planeta en el qual vivim, podríem ampliar la nostra ètica per a respectar més els éssers humans i aconseguir el respecte cap a altres espècies i éssers vius.

Quin sector de la població creu que està més conscienciat quant al maltractament que reben molts animals (ja sigui per al lleure humà, alimentació, luxe...)?

Hi trobem matisos: la gent jove és més permeable a la discussió i argumentació, i és més fàcil conscienciar-los que els adults. Però sorprèn el fet que molts adults i molta gent gran està d’acord amb la idea dels drets dels animals. Aquestes persones són visionàries per als seus coetanis, i ara ens toca a nosaltres fer el pas per a educar en el respecte les noves generacions.

Tenint en compte que les manifestacions i altres accions en defensa dels animals tenen importància però no donen el fruit que es vol, quina solució creu vostè que seria convenient per a aturar els maltractaments a animals?

L’únic camí efectiu, però el més lent, és el de l’educació i la consciència de la societat. Podem també demanar canvis polítics, o fins i tot crear un partit propi (el PACMA — Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal— a Espanya, o altres partits polítics a Itàlia, Alemanya o Holanda són els primers esforços històrics en aquest sentit), buscar i demanar canvis legislatius o pressionar com a consumidors. És a dir, s’ha de fer el que porten trenta anys fent els grups defensors dels animals en tot el món.

Partint de la base que les accions en defensa dels animals, com s’ha dit, no donen el fruit que es vol, quines accions de maltractament als animals creu que requereixen més esforç per a ser solucionades i perquè?

Crec que les més difícils d’eliminar són les corridas de toros i la cria intensiva d’animals per a l’alimentació. Principalment perquè responen a dues idees que estan molt arrelades en les persones: s’ha de menjar carn i les corridas són part de la tradició d’un país. Molts individus reconeixen que l’espectacle taurí és cruel i no els agrada, però es refugien en el terme “tradició” ja que temen per l’abolició de les corridas, com si perdessin part de la seva espanyolitat.
La gent creu que si deixa de menjar carn tindrà problemes de salut. I l’única manera econòmica de produir carn (i pel mateix, la manera més cruel) és produir industrialment i intensivament animals per al consum. Però un cop que les persones s’adonin que poden portar una dieta sense carn, perfectament, i que no els afectarà la salut —i que, al contrari, és molt més saludable—, tot serà més fàcil.

Reclamen la retirada d'Escenas de Matrimonio

MADRID.- Dia sí i dia també, recull elogis pels seus resultats d’audiència, però també crítiques pel contingut de les seves matrimoniades. El programa atempta contra la convivència familiar, segons la Federació de Dones Progressistes, per la qual cosa exigeixen la retirada immediata del programa. L’ONG d’àmbit estatal opina que Escenas de matrimonio fomenta la violència contra la dona i reprodueix estereotips negatius sobre ella.

La federació ha rebut 23 denúncies contra la sèrie de Telecinco, cinc de les quals han estat presentades per homes, i les han enviat a l’Observatori de la Publicitat de l’Institut de la Dona.

Per a l’organització, el deteriorament en la convivència i les agressions psicològiques que conté la sèrie són en part les causes que desemboquen en la mort de moltes dones a Espanya a mans de les seves parelles i exparelles.

La Federació de Dones Progressistes ha considerat ofensius fins i tot els ‘riures enllaunats’, ja que animen el públic poc crític a acceptar aquesta falta de valors democràtics i humans.

Les 23 denúncies es basen en el fet que Escenas de matrimonio reprodueix estereotips negatius de la dona, a la qual es menysprea i a qui no se li valoren les seves capacitats; i fins i tot, en la majoria de situacions són elles les que ‘fan la vida impossible’ als seus marits.

Tanmateix, consideren una doble moral intolerable que Telecinco emeti anuncis en els quals es defensa cada mes una causa humanitària i, per altra banda, emeti aquest tipus d’espais que ‘atempten contra la dignitat de les persones’.

No obstant això, el programa -que reprodueix la convivència de tres parelles de diferents generacions i s’emet cada dia a les 21.30 hores del vespre- aconsegueix un suport, de vegades, de més de set milions d’espectadors i arriba a superar el 30% de share. No podem passar per alt, a més, el fet que hagi desplaçat del seu horari habitual a dos dels programes emblema de la cadena: ‘Caiga quien caiga’ i ‘Camera café’.



Notícia publicada a El Mundo el dia 19/10/2007

Els Gómez, un matrimoni difícil de perfilar

En Quico, en Manel, l’Enric i la Laia són tres estudiants que han de realitzar un guió d’una sèrie televisiva per a la seva classe de Gèneres televisius.

Soroll ambiental de típica cafeteria d’una facultat.

QUICO: Segons m’han dit, simplement li hem de plantejar la idea de la sèrie i l’esbós del guió, res més.

MANEL: Sí? Doncs això ho enllestim amb un moment. Però hem de tenir una bona idea.


Tots pensen durant una estona.


LAIA (Exaltada): Podríem fer la història de diferents parelles, problemes que puguin tenir i això....

ENRIC (Sarcàstic): Sí, i això no sembla “Escenas de matrimonio”, oi, Laia? (Després d’una estona pensant). Podríem centrar-nos en una parella, una sola parella.

LAIA (Sarcàstica): I això no sembla “Matrimonio con hijos”, no? Oh, no, no, és clar.

MANEL (Tranquil): Ei, va! Com abans ho tinguem fet millor. Jo crec que la idea de l’Enric no és dolenta. Decidim els perfils de l’home i la dona del matrimoni, el seu entorn...

QUICO (El talla): Home, a mi m’agradava més la idea de la Laia, però bé...

LAIA: No, és igual. (Mostrant-se una mica ressentida). Ja m’agrada aquesta idea... Però gràcies, Quico.

ENRIC: L’home és un advocat de prestigi de Barcelona, la dona fa les feines de casa, cuida els fills...

LAIA (El talla, enfadada): Què?

MANEL: Sí, el típic matrimoni. Laia, no t’emprenyis! Saps perfectament que normalment és així. L’home que penca, i la dona que viu a costa del marit.

LAIA: Mare meva...

QUICO (Complacent Laia): Jo tampoc acabo de veure-ho bé....

MANEL: Es podria dir...”Els Gómez”. (Emocionat). En el capítol pilot, l’home podria sortir en un judici, tot formal....i, en canvi, per a presentar la dona... (Pensa durant una estona). La fem sortir de compres, tirant la canya als pares de l’escola. Hem de presentar una dona que mai ha treballat, que no va estudiar una carrera...

LAIA (Amb la mosca sota el nas): Però, suposo que ho vols fer com a crítica, no?

MANEL (Estranyat): Crítica? Ja t’he dit que normalment els matrimonis són així. Hi ha excepcions, però...Les dones es passen el dia de compres, criticant a les amigues... I així ho reflectirem a la sèrie.

LAIA (Enfadada): Però, què dius? Tu en quin món vius? Masclista, que ets un masclista!

ENRIC (D’acord amb en Manel): Laia, la cosa va així. (Pausa). Mira, la tia serà la típica desequilibrada, i el marit li fotrà les banyes. (Excitat i rialler). Ja sabeu què diuen, no? El que no es té a casa, s’ha d’anar a buscar fora!


Enric, Manel i Quico riuen exageradament.

QUICO (Rectificant): Em... No et passis, Enric. Hi ha moltes dones que treballen i que...

LAIA (El talla, molt empipada): Calla, tros de suro! Que et penses que no sé que em dones la raó només per portar-me al llit? (Pausa).

Quico es queda de pedra, no pot articular ni una paraula.

MANEL: Val, doncs li posa les banyes, i què més?

LAIA (Sarcàstica): És clar, pobre marit, ha d’anar-se’n amb una altra perquè la dona no li dóna el que ell vol...

MANEL (Convençut): És clar.

LAIA (Seriosa i segura): No us adoneu que esteu seguint tots els estereotips que sempre surten a les sèries? (Pausa). Allò que la televisió ens vol ensenyar de les dones. (Dolguda). És que no teniu res al cap.

QUICO (Amb por): Tenint en compte que la professora és una dona...(Amb més seguretat). Canviem-ho!

L’agressió de Chris Brown a Rihanna inspira un especial d'Oprah Winfrey

El popular talk-show de la presentadora nord-americana va tractar el passat dia 12, en directe des de Chicago, el problema de la violència domèstica, inspirat pels incidents violents entre els populars cantants Chris Brown i Rihanna, i la seva posterior reconciliació.

Oprah Winfrey, estrella mediàtica als Estats Units i popular presentadora de “The Oprah Winfrey Show”, va presentar el seu programa especial en companyia de Tyra Banks, una altra popular presentadora, model i cantant nord-americana.

Durant l'especial es va discutir sobre la violència masclista amb l'esperança d'ajudar “totes les Rihannes del món” a reconèixer les pautes comunes dels abusos en les relacions de parella a temps per rebre ajuda, en paraules de la mateixa Oprah.

Rihanna i la seva parella, Chris Brown, van protagonitzar les portades dels principals noticiaris el passat 9 de febrer, quan el mateix Chris es va entregar a la policia de Los Angeles, se'l va investigar per suposades agressions i se'l va condemnar posteriorment. La suposada reconciliació entre les dues estrelles del pop ha provocat un gran debat entre els fans.

Oprah, inspirada per aquest debat, va convidar diverses dones que han patit maltractaments a parlar sobre el tema i a buscar possibles solucions, a més d'animar les dones que tenen massa por per allunyar-se dels seus maltractadors. “Si tornes amb un home que et pega, és per què no et creus digne d'estar amb algú que no ho faci” va declarar. “Si un home t'ha pegat una vegada, ho tornarà a fer”.

Ficcions

Va ser Simone de Beauvoir qui digué allò de «On ne nait pas femme: on le devient». I d’això en sap molt el reality de sobretaula de Cuatro, Fama, ¡a bailar!. Una de les ballarines que hi participa va ser instada a ser femenina, condició sine qua non per garantir la seva permanència al programa. Durant aquella setmana van intentar trobar la feminitat de la noia, argumentant que totes les dones són femenines. Veient-ho, vaig arribar a la conclusió que no li demanaven que fos femenina, sinó que representés el que ells, professors de ball, entenien per una dona femenina: seductora, explosiva i sempre amb talons.



Però, què es ser femenina? I ser masculí? Tal i com va dir Dennis McQuail, professor de Comunicació de Masses a la Universitat d’Amsterdam, els mitjans com la televisió proporcionen els patrons d’allò que es pot considerar normal o anormal. Donant força al binomi dona-femenitat/home-masculinitat, fem que aquells que no el compleixen siguin catalogats de no normals. Seguint alguns dels ideals feministes i queers «que defensen que el gènere no és sinó una construcció sociopolítica, una ficció cultural», podem considerar que la perpetuació d’aquest tipus de clixés es transforma en un mecanisme d’exclusió. Els mitjans de comunicació han de ser propulsors de diversitat, igualtat i integració.


El gèneres, com a ficció cultural, potser poden explicar les causes del bulling a les escoles, els sostres de vidre que les dones han d’esquivar a les empreses, els desordres alimentaris per complir certs cànons… O potser no. Potser tot això sí que són ficcions i estic exagerant. Potser les dones sí que han de fer tot allò que puguin per ser seductores, explosives i fer-ho tot amb talons, des de posar la rentadora a fer el sopar —perquè, no ens enganyem, la dona ha de ser la mestressa de la casa. I a l’home, és clar, no se li permet mostrar els seus sentiments, i ni parlar de plorar en públic; però, òbviament, ha de ser rude, escopir i ser fanàtic del futbol. I, arrodonint-ho, que Déu beneeixi la família nombrosa basada en el matrimoni heterosexual.



Només em queda preguntar-me què hagués passat si la concursant d’aquell reality s’hagués negat a complir la petició dels professors, si hagués dit «això és el que entenc jo per ser dona» . L’haguessin fet fora? Una bona metàfora, oi?